Mitja quartilla
Wagensberg coneixia de primera mà el valor de dues qualitats que no solem associar a la ciència, però que formen part de la seva essència: la bellesa i la brevetat
Una vegada, la seva mare li va regalar dues corbates, una de groga i una de vermella. Les dues es trobaven exposades en una taula, just entre Wagensberg i la seva mare, mentre el fill s’apropava a elles balbucejant alguna sortida honrosa com “ai, mamà, però no t’havies d’haver molestat…”, o un altre epítom líric que algú sol dir quan li regalen dues corbates. Llavors Wagensberg va agafar la corbata vermella de la taula, i la seva mare el va renyar immediatament: “Què passa, que no t’agrada la groga, no?”. Jorge explicava aquestes anècdotes de la seva mare amb una barreja de tendresa i exasperació, també amb profunditat i concisió, com si fos un dels seus famosos aforismes, el gènere a què es va lliurar completament en els seus últims anys.
Pensador de fons, escriptor i museògraf de talent, però sobretot físic fins a la medul·la, coneixia de primera mà el valor de dues qualitats que no solem associar a la ciència, però que formen part de la seva mateixa essència: la bellesa i la brevetat. Hi ha una altra anècdota que ho evidencia bé. Una vegada, va anar a veure’l al museu un espontani i va deixar caure sobre la seva taula un gruixut manuscrit de 500 folis amb un gran espetec, mentre li deia: “Einstein s’equivocava; aquí té vostè la veritable teoria de la relativitat”.
—La seva teoria és falsa— el va respondre Wagensberg immediatament.
—Però com pot concloure, vostè, això sense haver-lo ni obert?
—Perquè la teoria d’Einstein, senyor meu, es pot escriure en mig full.
Els seus aforismes, en efecte, eren o volien ser equacions, expressions breus i elegants capaces de contenir un univers de dades i reflexions, autèntics destil·lats del món físic, definitius en l’únic sentit en què ho pot ser una veritat científica, sempre provisional i autodestructiva, atès que conté en la seva estructura el germen de la seva pròpia refutació. Sempre, és clar, que algú sigui capaç de demostrar un fet que la contradiu amb claredat i de manera fructífera. I no en 500 folis, si és possible.
Escandalitzaré els filòsofs si dic que Wagensberg era un dels meus pensadors predilectes, però escandalitzar els filòsofs és una de les entremaliadures preferides de qualsevol científic, no és cert? Fins sempre, benvolgut amic meu.
