MARGINALIA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Proust i la història

Els personatges de la ‘Recherche’ no van més enllà de la memòria de fets viscuts i recordats per art de màgia

L’afer Dreyfus, en Proust, no és més que un tema de conversa entre els personatges.
L’afer Dreyfus, en Proust, no és més que un tema de conversa entre els personatges.

Es van acabant les dues traduccions més recents de l’obra gran de Proust al català —la de Valèria Gaillard, Ed. Proa; la de Josep M. Pinto, Ed. Viena—, i estem pendents que el Narrador ens expliqui quin és el secret d’una llarguíssima obra que estarem a punt de tancar.

Mentrestant, per ajudar un lector hipotètic que potser s’ha embrancat en la lectura d’aquesta obra prodigiosa, una de les més grans de tot el segle XX i també de la història de la literatura, parlarem avui de la relació que pugui tenir l’obra de Proust amb allò que solem anomenar “Història”.

De fets històrics, la Recerca del temps perdut n’és plena, des de referències al “rude segle XI” fins a l’afer Dreyfus—que recorre el llibre de cap a cap— i la Primera Guerra Mundial. Per aquesta enorme dosi de coneixements, en especial de la història de França, Jean-Yves Tadié —a qui devem la discutida, però utilíssima segona edició de la Recerca a la col·lecció La Pléiade, en què aporta un gran nombre de variacions textuals obtingudes després de la lectura dels manuscrits proustians— considera, equivocadament, que el llibre del francès es troba a mig camí del discurs de la literatura i de la història.

Res més fals. Ja es poden adduir les influències de Saint-Simon, de Chateaubriand i de tots els historiadors de França, que la Recerca constituirà sempre, de dalt a baix, una enorme sospita sobre el caràcter lineal i progressiu de la Història. Si s’agafen els dos o tres personatges més constants del llibre, Odette, Charlus i el Narrador, el lector s’adona de seguida que la passió de Proust per situar-se dins un marc històric no va més enllà de la seva memòria dels fets viscuts i recordats per art de màgia, o involuntàriament. I ni la màgia és matèria de la historiografia, ni la manca de voluntat és determinant en els fets històrics. Encara és menys matèria de la història la tafaneria, que recorre igualment el llibre.

També és discutible que la insistència en l’afer Dreyfus o les referències, cap al final de l’obra, a la guerra mundial signifiqui res més que un tema de conversació dels personatges: el Narrador no es mostra mai ni dreyfusard ni el contrari. El llibre de Proust funciona per cercles superposats o variacions calidoscòpiques de clans, famílies, parelles i salons, i cap d’aquests elements —que tal com són tractats més aviat serien propis de la psicologia, la sociologia o l’antropologia, no de la història— no permeten d’imaginar que l’autor es proposés oferir als lectors un llibre en què es donés notícia de la vida parisenca entre el Segon Imperi i la Tercera República. Els que van fer una cosa així, com sap tothom, van ser Balzac pel que fa a la primera meitat del segle XIX, i Zola pel que fa a la segona meitat. A Proust Balzac va interessar-li; Zola escriptor, gens, per exagerat i amb poca finesse. I quan es manifesta sobre la literatura russa, mai no dubta a preferir la subtilesa psicològica de Dostoievski al caràcter historiogràfic de bona part de l’obra de Tolstoi. Flaubert seria un cas a part, perquè els lectors es van limitar a veure en Salambó una història relativa a la guerra poc significativa dels mercenaris de Cartago (241-238 a.C.), quan també és històrica en la mesura que amaga una crítica de la burgesia entesa com a societat bàrbara. Però si Proust va admirar Flaubert no va ser per això, sinó per ser el primer escriptor francès posterior al Grand Siècle que practicava un estil molt elaborat.

Això és el més sorprenent d’aquesta obra interminable, de lectures infinites que no diuen cada vegada una cosa diferent al lector hermeneuta, sinó sempre la mateixa cosa, però sempre amb més densitat i fondària. No és un autor de possibles diverses lectures; ho és sempre de la mateixa qüestió, que a cada lectura s’entén amb una més gran profunditat.

L’obra de Proust és un “édifice immense du souvenir” i un edifici també d’alta estilística —només Thomas Mann, en aquells anys, s’atrevia a fer frases tan llargues, amb l’avantatge que ofereix la llengua alemanya per a tal cosa, a diferència de la francesa (o la catalana; felicitem els traductors)—, en què cada una dels milers de metàfores que hi concorren —també les anècdotes de til·la i pastisseria— es troba al servei d’un propòsit de veritable envergadura ontològica: no hi ha més història vàlida i segura per a un ésser humà que aquella que emergeix del record de tot allò viscut, per molt circumstancial que en siguin els signes, els senyals o els avatars, i per molt curta que hagi estat la vida d’aquest ésser. La Història serveix als historiadors, als bons lectors del gènere, i rares vegades als governants dels pobles; per a un home, tot el que s’hi explica no és ni veritat ni mentida. Es tracta, senzillament, de pàgines viscudes pels altres.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS