REPORTATGE

Barça: una primera pedra tossuda

L’inici de la construcció del Camp de les Corts, ara fa cent anys, va significar un canvi d’escala decisiu en la història del club blaugrana, com ho pot ser el futur Espai Barça

Primera pedra del Camp de les Corts (1922) i també del Camp Nou (1957). És al museu del Barça, davant una imatge de Messi, crac que no podrà ser reclam de l’Espai Barça. Carles Ribas EL PAÍS
Primera pedra del Camp de les Corts (1922) i també del Camp Nou (1957). És al museu del Barça, davant una imatge de Messi, crac que no podrà ser reclam de l’Espai Barça. Carles Ribas EL PAÍS

Obstinadament, hi ha una primera pedra que no es resigna a viure soterrada i ignorada, i cada cop que l’enterren ressuscita. És la primera pedra del Camp de les Corts, posada ara fa cent anys com a tret de sortida de la construcció d’un estadi que seria conegut com “la catedral blaugrana”.

El 19 de febrer de 1922, Barcelona va viure una jornada d’entusiasme ciutadà. Una gran comitiva va sortir del camp que el Barça tenia al carrer Indústria (avui París), a tocar de l’Escola Industrial, per anar fins als terrenys que el club acabava de comprar a les Corts, coneguts com a Can Ribot o Can Guerra. Mossèn Sabaté va beneir la pedra, i tot seguit la van soterrar, tot simbolitzant així l’inici de les obres de construcció d’un nou camp vital per al creixement del club.

Fins aquí un ritual que era ben convencional. No obstant això, anys més tard, arran d’uns arranjaments a la superfície del terreny de joc, la pedra va sobresortir. El fet era insòlit, i no sabien què fer-ne, però la construcció del Camp Nou va oferir la solució. La pedra es reutilitzaria, afegint a la inscripció de 1922 una de nova, a l’altre costat de la pedra, amb la data de 1954, any en què va esdevenir novament i solemne primera pedra, ara del Camp Nou, que s’inaugurà el 1957. La mateixa pedra havia fet la simbòlica funció dos cops, i així relligava un estadi amb l’altre.

Però la història no va acabar aquí. 32 anys després de ser enterrada per segon cop, la pedra va donar una nova sorpresa. Va ser amb motiu de les obres que es van fer als anys noranta per enfonsar el terreny de joc dos metres i mig, per guanyar espai per a més seients. En aquesta operació, la pedra va tornar a sortir a la llum, i, no se sap per quina associació d’idees, el persistent objecte va anar a la capella del camp, al costat de la sortida dels jugadors pel túnel de vestidors. La pedra que ressuscita, en un lloc sagrat però amagat al públic.

El camp neix de l’eclosió d’un espectacle de masses i del pes sociopolític del club

El recorregut, però, encara no havia acabat: amb la remodelació del museu del club, el 2010, la pedra va ser-hi traslladada, on ara ocupa un lloc central, al costat dels cartells commemoratius dels aniversaris del club.

En definitiva, una pedra amb una història singular i un protagonisme gens habitual, una història que arriba fins avui però que té el seu origen fa cent anys, perquè la construcció del Camp de les Corts va significar un canvi d’escala decisiu en tots els aspectes de la història del Barça. Un salt qualitatiu que es repetiria més endavant amb el Camp Nou i la Ciutat Esportiva Joan Gamper, i que torna a l’actualitat amb l’Espai Barça.

El camp de la majoria d’edat. Tot i que el Barça ja tenia 23 anys d’existència, la construcció del Camp de les Corts certifica un tomb decisiu en la vida del club. Si el del carrer de la Indústria, el 1909, significa la supervivència després d’estar a un pas de la desaparició, el de les Corts és l’escenari del futbol de masses, d’un club que va duplicar els socis en un sol any, de 1922 a 1923; d’una popularitat que se certificava només uns mesos abans amb la primera vegada que trobem escrita la paraula “Barça” a la premsa, o amb la creació per Valentí Castanys de la figura de l’Avi Barça el 1924, primera icona gràfica del seguidor culer.

Tot això passava ràpidament, amb una història molt accelerada, on confluïa la professionalització del futbol, oficialitzada el 1926, i el seguiment popular de les figures del futbol, com Josep Samitier, Paulino Alcántara o Ricardo Zamora. I també el tancament per ordre governativa el 1925 després de la xiulada del públic a la Marxa Reial. En definitiva: popularització d’un espectacle de masses, impacte mediàtic i singularització sociopolítica del club. Tot es va fer evident al Camp de les Corts, inaugurat el 20 de maig en un partit en què els culers van vèncer els escocesos del Saint Mirren per 2-1.

Les Corts, “la catedral”. El nou camp significava un pas de gegant, tant per la capacitat, inicialment de 22.000 espectadors, com per l’aspecte, amb una gran tribuna de 60 metres de llargada i laterals de ciment armat envoltant tot el terreny. Conegut com “la catedral”, s’aixecava tot just quan Barcelona vivia la febre pel futbol com a espectacle. De fet, un any abans s’havia inaugurat l’Estadi Català a La Foixarda, per promoure la candidatura olímpica de 1924, i el 1923 es construiria l’estadi de Sarrià.

Tant el Barça com l’Espanyol abandonaven un Eixample en febre constructora cap als antics municipis del pla de Barcelona. Fins llavors els camps dels dos equips eren a dues travessies de distància, mentre que el de l’España també era ben a prop, davant de l’Hospital Clínic.

Una espectacular tribuna de 60 metres i capacitat per a 22.000 espectadors va fer que el camp, construït només en tres mesos, se’l conegués com “la catedral”. fc barcelona
Una espectacular tribuna de 60 metres i capacitat per a 22.000 espectadors va fer que el camp, construït només en tres mesos, se’l conegués com “la catedral”. fc barcelonafc barcelona

Tot i que les obres es feien a pic i pala, amb carros tirats per cavalls, el Camp de les Corts es va construir en només tres mesos. El terreny, de 23.385 mestres quadrats, va costar 928.500 pessetes, que el club aconseguí gràcies a cèdules i obligacions adquirides pels socis. Inicialment no disposava de gespa (no va ser plantada fins el 1926), encara que algunes fotografies acolorides fan pensar que n’hi havia des del primer dia.

Arquitectes de luxe. El camp va ser obra dels arquitectes Josep Alemany i Jaume Mestres Fossas, en un moment en què encara no hi havia professionals especialitzats en arquitectura esportiva. Alemany no hi va reincidir, i va seguir la seva carrera com a arquitecte municipal a Santa Coloma de Gramenet, però Mestres Fossas va esdevenir un personatge molt important tant en el món esportiu com en l’arquitectura. Va projectar l’Estadi Català (1921) i dissenyà el moderníssim Autòdrom de Terramar, a Sitges (1922), avui colgat per la vegetació, i la piscina coberta del Club Natació Barcelona, la primera d’aquestes característiques a Espanya. Alhora, va ser un important dirigent esportiu, president de les federacions catalana i espanyola de natació, i impulsor de la candidatura barcelonina pels Jocs Olímpics de 1924. Amb Josep Elias i Josep M. Co de Triola, va formar part del Consell de les Olimpíades i de l’ambaixada que va anar als Jocs d’Anvers (1920) per demanar a Pierre de Coubertin els Jocs per a Barcelona. En tot plegat va col·laborar molt amb Joan Gamper.

El Gamper més vibrant. La col·locació de la primera pedra va formar part d’una jornada plena d’emocions, que havia començat amb la gran desfilada de socis, simpatitzants i jugadors que seguien la Guàrdia Urbana fins als terrenys de les Corts. La pedra fou soterrada alhora que s’hissava la bandera blaugrana i una banda interpretava Els segadors.

Mestres també va fer la piscina coberta del CN Barcelona i l’Autòdrom de Sitges

En aquest context van dir unes paraules representants de l’Ajuntament i de la Mancomunitat, però qui va donar el to més emotiu va ser Gamper, que presidia el club per quarta vegada; es va referir a l’entitat com “aquest fill que s’ha fet tan gran i formós, que és l’encís de tot el món”. Un discurs èpic i molt florit, de paraules grandiloqüents, exagerat vist amb ulls d’avui, però que reflectia perfectament la consciència que el club encetava una nova etapa, un salt definitiu. Posava l’accent en l’esforç que s’estava fent, tot referint-se a un camp “conquerit a força de treball i amor”, on “floriran les victòries futures”. Emfatitzava els vincles amb la ciutat: “El nostre poble s’ha fet seu el Barcelona, i el Barcelona s’ha fet el club de tothom”. Demanava la implicació d’autoritats, socis i jugadors. I acabava: “Treballem, doncs, cadascú a llur lloc: coronem dignament la nostra obra: Fem Pàtria! Fem esport! I, per damunt de tot, que visqui el Barcelona”.

Les fotos acolorides induïen a creure que tenia gespa, que no arribà fins el 1926.
Les fotos acolorides induïen a creure que tenia gespa, que no arribà fins el 1926.fc barcelona

La premsa embogeig. La mobilització de seguidors sols per a la col·locació d’una primera pedra dona idea de la transcendència que tingué l’acte per als coetanis, més enllà dels socis del Barça. N’és una mostra la presència a la premsa. El Mundo Deportivo va qualificar l’acte de “solemne manifestación de espíritu deportivo”. La Jornada Deportiva afirmava que la fita “marca una nueva y verdadera era de prosperidad y grandeza para este club”, i la situava en el context dels 23 anys d’història de l’entitat. Stadium s’hi referia com a “fiesta transcendental, que marca la nueva era en que entra el glorioso club”.

Però no era qüestió només de la premsa esportiva. Diaris generalistes als antípodes, com La Veu de Catalunya o El Diluvio, s’hi referien remarcant la rellevància de l’acte. Amb to èpic, el diari regionalista afirmava que aquell dia “esdevindrà en la història futbolística catalana, en general, i en la del benemèrit F. C. Barcelona particularment, una data tota resplendent de fulgors triomfals”. Alhora, el veterà diari republicà assegurava que es tractava d’“un día de singular trascendencia para el football catalán”, parlava d’una “obra magna” que requeria “un sacrificio importante”, i ressaltava que això només ho podia fer un club “único quizás en todo el mundo que dispone de más de cinco mil socios”.

La ràdio entra al camp. Les emissions radiofòniques van començar a Barcelona el 1924, dos anys després de la construcció del Camp de les Corts. Els clubs tenien por que si autoritzaven transmissions radiofòniques podien perdre els espectadors que passaven per taquilla. Per això inicialment el Barça va denegar el permís. El periodista Rafael Llorens, de Ràdio Barcelona, va retransmetre un Barça-Espanyol el gener de 1928 des d’un terrat veí. En poques setmanes l’actitud del club va canviar. Primer va permetre l’entrada de micròfons, i abans d’acabar l’any fins i tot la construcció d’una cabina per a les retransmissions, que feien tant Ràdio Barcelona com Ràdio Catalana. Era una prova evident d’adaptació a uns nous temps, tot constatant que les narracions dels partits a través de la ràdio no feien minvar els espectadors, sinó que encara afegia presència pública i interès dels aficionats pel futbol.

Vista aèria de l'estadi de Les Corts del F.C. Barcelona.
Vista aèria de l'estadi de Les Corts del F.C. Barcelona.F.C. Barcelona

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS