MARGINALIA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El Sónar i els convulsionaris

Els festivals de música són enormes assemblees del soroll eixordador i dels ritmes i els sons ultragreus, que es fiquen dins l’estómac

En aquestes festes quasi es perden els sentits, o es perden del tot, frenètics els participants com les Bacants i xopats d’alcohol com els amics de Dionís.
En aquestes festes quasi es perden els sentits, o es perden del tot, frenètics els participants com les Bacants i xopats d’alcohol com els amics de Dionís. pau barrena (afp)

El terme “convulsionaris” va originar-se al segle XVIII a partir d’una paraula que la ciència mèdica ja coneixia molt bé, les convulsions. En principi va ser aplicat, de manera col·lectiva, a persones que, colpides per un trànsit misticoreligiós, exhibien unes convulsions esgarrifoses, entre d’altres manifestacions igualment espectaculars. A partir de 1731 van ser anomenats “convulsionaris” els membres d’un moviment, o secta, nascuda arran de la rèplica dels jansenistes a la butlla Unigenitus, dictada el 1713 pel papa Climent XI. No és estrany que els seguidors de Jansenius es revoltessin, perquè a la dita butlla es deia d’ells: “Falsos, captius, lletjos, ofensius per a les oïdes pietoses, perniciosos temeraris, perjudicials per a l’Església i l’Estat, sediciosos, impius, blasfems i amics de l’heretgia...” Per això el moviment va posseir un vessant polític, lligat a la indignació del “petit peuple” de París —seu de la part grossa d’aquesta colla— a causa de la persecució de monges i capellans de l’orde. Els membres de l’Obra de les convulsions, que és com es feien dir, cantaven cançons patriòtiques i violentes, com ara La Carmanyola, que situen aquest moviment, després de 1789, al costat dels revolucionaris més conspicus: “Antoinette va decidir / que caiguéssim sobre el cul; / pro va fracassar aquest intent, / i ara té el coll gens content” —l’hi va tallar Robespierre—. Va ser, doncs, un moviment, o un orde, o una secta, enormement complex, en què es barrejava una certa simpatia per les reformes socials i polítiques amb un sentiment religiós portat fins a un extrem de frenesí, disbauxes sexuals incloses.

Segons les fonts de què disposem —la darrera, Catherine-Laurence Maire, Les Convulsionnaires de Saint-Médar els convulsionaris no havien fet altra cosa que restaurar una manera d’exhibir una profunda religiositat i un càstig de la pròpia carn que es troba en totes les èpoques i moltes religions de la història —encara, avui, a les processons andaluses de Pasqua desfilen els flagel·lants, que queden ben senyalats per a astorament del públic i feinada dels hospitals.

Més encara. De fet, convulsionar-se, agitar-se, bellugar-se desordenadament, caure en una mena d’histèria col·lectiva, esvalotar-se, estremir-se fins a l’extenuació, emborratxar-se o entrar de ple en la promiscuïtat són pràctiques que es troben en quasi totes les celebracions mistèriques grecoromanes, com els misteris eleusins, els dionisíacs i els òrfics. I no parlem de les festes en honor de Bacus, a Roma, i de quina manera més confusa podien acabar. Els actuals carnavals —que tenen alguna cosa de revolta contra l’ordre legal de l’Estat— es troben en el deixant de les antigues bacanals, les saturnals (en honor de Saturn) i les Lupercals (relatives als anomenats Sodales Luperci, “els amics del llop”). Totes acabaven molt pitjor que el rosari de l’aurora.

En suma: almenys des dels ritus egipcis vinculats a Isis i Osiris Occident no ha parat de celebrar festes convulsionàries, amb més o menys dosi de vi, amb més o menys dosi de sexe, amb molta o poca dosi de sacrifici i de sang. Però totes aquestes festes, inclosa, per exemple, la tauromàquia antiga, posseïen una vinculació religiosa: eren festes sovint amb esbojarrament i excessos de tota mena, però amb un contingut lligat a allò sobrenatural, com el desig de supervivència i vida eterna.

Ni l’edat mitjana ni el Renaixement van ser estranys a aquesta mena de manifestacions, pràctiques i misteris. Al costat dels savis i erudits humanistes, desenvolupaven una activitat ben diferent els mags, les bruixes i els alquimistes. I la cosa no es va acabar amb els convulsionaris parisencs: als seguidors de Jansen van succeir-los els creients en les forces mesmèriques (això surt a Così fan tutte, també de Mozart), i després tota mena d’espiritismes i vegetarianismes, encara vius.

Direu: i del Sònar, què? Pot dir-se això: els grans festivals de música electrònica i similars, com el Primavera Sound i el mateix Sónar, són reunions massives de persones generalment joves que, a diferència dels practicants de tot el que hem esmentat fins ara, frueixen en aquestes enormes assemblees —hi ha, doncs, una comunitat de germans, una gran fraternitat— del soroll eixordador i dels ritmes i els sons ultragreus —que, de fet, es fiquen dins l’estómac—, i deixen les persones fora de si mateixes. Com ja va passar a Grècia i Roma, en aquests festes neoòrfiques quasi es perden els sentits, o es perden del tot, frenètics els participants com les Bacants i xopats d’alcohol com els amics de Dionís. Cap novetat.

La gran diferència es troba que els grecs, els romans, els medievals, els renaixentistes i els convulsionaris dels segles XVIII i XIX es sotmetien a aquesta crispació en honor d’una deïtat, o amb una convicció religiosa. En el cas dels festivals d’ara, tot podria quedar resumit en un eslògan com aquest: “Qui Sónar passa, any empeny.”

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS