TELEVISIÓ
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘First class’, l’obscenitat d’exhibir-se

Netflix estrena una sèrie catalana d’una colla en perpètua festa

'First class', de Netflix.
'First class', de Netflix.

La tropa de First Class, un reality de Netflix, s’exposa durant sis capítols d’una hora en una quasi perpètua festa, com si contemplar-los tingués un mínim d’interès. Una exhibició presumptuosa d’una colla de suposats amics, barcelonins molts d’ells. Es dediquen al disseny, la fabricació d’esdeveniments, la moda, l’art, la gastronomia i a no se sap ben bé a què. No es comenta, però l’èxit i la notorietat professional dels seus membres és desigual. El que realment els uneix, al marge d’una suposada amistat de la qual sempre parlen en superlatiu, és que no sembla que hagin d’estar pendents del preu del carbassó. El títol del programa no enganya. I Netflix vol penjar-lo al seu catàleg de sèries sobre la luxuriosa vida dels ricatxos. Ells es veuen com la first class. Molt em penso que la veritable primera classe està còmodament amagada, no es deixaran veure en un castell llogat de Toulouse -quina vergonya no ternir-lo!-, ni fer pallassades davant d’una càmera. Una classe que fa molts anys que es coneix i reconeix els autèntics membres de la seva tribu.

Más información
Fer cultura a la televisió és possible

Veus els protagonistes d’aquesta sèrie i no t’ho creus. No et creus que no tinguin cap por a fer el ridícul. No et creus el personatge que han fabricat amb un excés d’impostació. Surten, amb els noms ben posats i visibles, hotels de cinc estrelles, metges injectant lipolítics i depuradors per aprimar-se, centres d’estètica, joieries... i tot fa flaire de publicitat d’emplaçament. En un corral de gallines, els ous porten codi de barres i hi ha una dama que convoca les seves amistats al Liceu, però resulta que no suporta la llargària de les òperes. Se’n va a l’entreacte. Deu ser el Liceu de l’època de la Mariona Rebull, quan a la platea i al primer pis s’hi anava, principalment, a figurar. Un Liceu que no apagava els llums durant la funció perquè marits, mullers i amants es poguessin repassar els uns als altres. A Fist class tampoc s’apaguen els llums.

La sèrie resulta obscena, però no perquè hàgim ara d’organitzar un judici moral sobre les seves conductes. L’obscenitat rau en què creguin que la buidor plena de fullaraca que pot arribar a la vulgaritat, paradoxalment en un món tan presumit, mereix ser contemplada pels humils mortals. Curiosament, si això té audiència s’explica més per un cultiu de la incredulitat que per una secreta enveja. El títol original de la sèrie era El talento de vivir. Els protagonistes, més d’una vegada, fan ostentació que ells saben aprofitar la vida. Però, quina vida? La seva és plena de bótox, real i figurat. En contra del que es veu a la sèrie, la majoria penquen en les seves professions. ¿No és més vida això... que mostrar-se ociosos a festes on la productora ha de posar-hi al·licients, més o menys sorpresa, perquè sembli que en aquesta vida que ens mostren passa alguna cosa?

De fet, a un parell de personatges els veiem treballar. Un d’ells és Àlex Agulló, de Rara Avis, que produeix la sèrie amb Mediapro. I és que quan acut a una festa no saps ben bé si la gaudeix o la tutela com a productor. No és l’únic dels productors que hi apareix. Tatxo Benet deixa una propietat seva perquè el pintor de la sèrie pugui mostrar la seva obra a dos experts. El mateix Benet fa per un. L’altre és Olivier Varenne (director artístic del MONA de Tasmània), que ajorna amb prudència manifestar una opinió definitiva sobre el que ha vist. De semblant manera reacciona, perplex i discret, Ivan Morales amb l’alumna que vol ser actriu i s’ha preparat dues frases i mitja d’Allò que el vent s’endugué.

Alba Correa, a Vogue, ha resumit el gran problema de la teatralitzada excentricitat de First class, que difícilment desperta cap aspiració a aquesta manera de viure -o de fer-ho veure- i acut a l’antiga saviesa: “Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS