Toti Soler: “Tot està mastegadet per a una societat que no té sang per aixecar-se”

Se sent ‘fill de la fortuna’, com el títol del seu nou disc. Encara que la música actual no li interessa, diu que de tant en tant troba persones amb qui combrega i en surt una petita victòria, com aquest àlbum

Toti Soler aspira a ser ell mateix, tenir la seva pròpia veu amb influències.
Toti Soler aspira a ser ell mateix, tenir la seva pròpia veu amb influències. CARLES RIBAS

En el nostre panorama, parlar del trenta-setè disc d’un artista que, a més, suma moltes més col·laboracions, no sols és una raresa historicoartística, sinó un veritable esdeveniment que mereixeria focs artificials. En canvi, el seu protagonista, compositor, guitarrista i cantant sembla no voler donar-hi massa importància, tot i que li ha posat un títol inequívoc: Fill de la fortuna. Jordi Soler (Vilassar de Dalt, 1949), a qui coneixem com a Toti, parla de la seva darrera creació amb una modèstia que, sense semblar falsa, desborda un entu­siasme sincer.

PREGUNTA. Es considera un fill de la fortuna?

RESPOSTA. En una certa forma, sí. Però també es pot veure de manera irònica. He fet sempre el que he volgut i m’aixeco a l’hora que em dona la gana. En aquest aspecte soc bastant fill de la fortuna, però en el sentit d’haver arribat a dalt del que es considera el món musical, el que se sent en els mitjans de comunicació, seria tot el contrari... He tingut la música dins des de petit. Abans de parlar ja cantava, deia el meu pare. La meva família era de clàssica i jazz. El pare tocava la viola de gamba en els Ars Musicae d’Enric Gispert, i els discos de Miles Davis van ser una lliçó molt millor que tot el Conservatori, que va ser un caos com una catedral, el municipal i el Liceu. En tots dos vaig acabar barallat amb els professors.

P. Mai va pensar a dedicar-se a la guitarra clàssica? Molts recordem les seves interpretacions de Bach.

R. No vaig voler. He tocat Bach, i amb nivell, però ha estat després. Jo li deia al meu pare que la música clàssica estava morta. Després se’n reia: “Veig que t’agrada la música morta”. Bach és el gran pare, va aglutinar tot el que va aprendre dels seus mestres i ho va deixar anar d’una manera meravellosa. Encara avui estem enamorats de la seva música. Vaig pensar fer un disc de Bach, però requeria molta energia i la meva és cada cop més justa. He de graduar molt bé el que faig per no acabar amb algun patiment. Conec músics que han hagut de deixar-ho per aquesta raó i jo ja tinc els braços que em duren el que poden. O em dedico a la meva música o a Bach, les dues coses impossible.

P. També va estudiar i tocar flamenc.

Els discos de Miles Davis van ser una lliçó molt millor que tot el Conservatori, que va ser un caos com una catedral

R. Feia de tot, fins i tot música per a anuncis. Vaig descobrir el flamenc i me’n vaig anar a Andalusia, tenint clar que per tocar-lo s’ha de mamar-lo des de petit. He sentit japonesos o australians molt bons, però fan el que feia jo: ho aprenem de memòria com un lloro. Després, a base de moltes juergas i festes, vaig agafar una mica de compàs. Però sempre tenint molt clar que no soc un guitarrista flamenc. Com tampoc soc un guitarrista de jazz, ni clàssic... I també vaig anar a l’Índia a veure què podia aprendre. I això ja és missió impossible, perquè hi ha milers de formes. Rítmicament és impressionant la diversitat de possibilitats. Però vaig fer un viatge per allí i em vaig comprar un sarod.

P. Després d’afirmar no ser totes aquestes coses, què és Toti Soler en rea­litat?

R. Soc jo. El màxim a què ha d’aspirar un artista és a ser ell mateix, tenir la seva pròpia veu. És clar que tinc moltes influències, però estic molt honrat de tenir-les.

P. Parlem del disc. Quin significat té incloure ara La Santa Espina o el Som de Raimon?

R. La Santa Espina és el veritable himne de Catalunya, va estar prohibida per Primo de Rivera i per Franco i és un tema que tira cap amunt. Vaig pensar que era interessant, amb tots els esdeveniments que estem vivint, que semblen el conte de mai acabar. La cançó de Raimon és preciosa, és del seu primer disc. La va sentir i em va dir que podia cantar totes les cançons seves que volgués. Me’n recordo de Raimon al Palau de la Música quan jo tenia 15 anys: tothom dempeus cantant “no creiem en les pistoles”, cosa que ara hauríem de fer i no fem. Raimon era un heroi. És un homenatge també a aquells moments en què hi havia una mica més de sang, ara tinc la sensació que hi ha molta més orxata. La gent s’ha acostumat a dinar veient guerres, morts i tot això. És habitual viure entre la mort i la guerra, la des­igualtat i les injustícies. Durant més de 20 anys vaig acompanyar Ovidi Montllor, era la plena consciència de la justícia mundial. Una consciència que s’ha perdut. Jo pensava que era cosa d’aquí, però veig que és per tot arreu, una espècie d’acomodament, cadascú salva el seu, però no soc un analista polític...

P. És un disc de pandèmia?

R. Sí, però per mi la pandèmia no va canviar res. Visc en la solitud absoluta d’un poble del Baix Empordà que, entre setmana, sembla deshabitat. Així que no vaig notar el confinament. En cosa de concerts tampoc, perquè normalment ja en tinc pocs. Després em vaig desinflar, ja no tenia ganes de fer un altre disc, en tenia prou i li interessaven a quatre gats. I més en veure tot el que surt i es promociona com a notícies culturals. És insultant. En tots els aspectes, musicals, literaris, teatrals, tot està mastegadet per a una societat que no té la sang per aixecar-se i, per exemple, cridar allò de “no creiem en les pistoles”. Hi ha por, salvi’s qui pugui, poca solidaritat. Fem el que ens diuen com a ovelletes obedients. Aquesta cançó és molt maca, encara que sigui una porqueria, i tothom la canta. No hi ha profunditat, ni ànima, només negoci. La música que es fa ara no té res a veure amb la cultura. Fa ja molt temps que no escolto pràcticament res, només els ocells del poble, però a vegades fan tant d’escàndol que els envio els gats. És clar que també trobes persones que combreguen amb tu i pots fer petites coses, petites victòries. Treure aquest disc és una victòria.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS