L'ESCRITA
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Mireu on soc

La urgència d’ensenyar on som i què fem —diguem-ne la necessitat—, durant la parada estiuenca pren una volada interessant

Hi ha una urgència d’ensenyar on som i què fem.
Hi ha una urgència d’ensenyar on som i què fem.Jaikishan Patel

Aquest estiu m’he dedicat a mirar les fotografies que la gent penjava tot estant de vacances i quins comentaris, si n’hi havia, les acompanyaven. Jo no he fet gaires vacances, però crec que el meu voyeurisme venia més de la curiositat que no pas de l’enveja. En qualsevol cas, he comprovat que la urgència d’ensenyar on som i què fem —diguem-ne la necessitat—, durant la parada estiuenca pren una volada interessant.

Fa tres quarts de segle que el turisme de masses transforma algunes accions ordinàries (menjar, passejar, distreure la mainada, estimar, nedar, badar i llegir) en una mena d’arcans de l’experiència. Quan som lluny de casa, la intensitas d’una posta de sol puja de to —el sol es pon cada dia—: el cel sembla més vermell. Un peix a la brasa, els peus sucats a la llongada, boscos i ciutats resplendents, tot es revesteix de sublimitat.

La fotografia amb un llibre obert damunt les cuixes (que bronzejades semblen frànkfurts) i el mar borrós al fons és molt habitual

Tenint en compte que agafar avions i llogar habitacions d’hotel val diners, que els restaurants i els aparcaments no són de franc, em pregunto si no penjarem aquestes fotografies per dir de segona mà que ens ho podem permetre. Però no penso en l’arrogància del milionari, ans em refereixo a la necessitat de proclamar que no som uns desgraciats del tot. No és cap secret que la tipologia de les vacances parla de nosaltres.

Passant al tipus d’imatges, he detectat tendències. La fotografia amb un llibre obert damunt les cuixes (que bronzejades semblen frànkfurts) i el mar borrós al fons és molt habitual. En abundància, competeix amb primers plans de menjar que gairebé mai en transmeten la suculència —per això els fotògrafs professionals sempre el falsegen amb potingues—. I després, esclar, hi ha les instantànies d’indrets bonics o simplement potables, normalment amb comentaris laudatoris, alegres, de vegades xarons.

Els comentaris transpiren felicitat. No només us ensenyo on soc i què faig, sinó que de passada us diré com em sento —i no tinc permís per confessar que no m’hi trobo bé—. Si la gent diu la veritat, però, fa content de saber que durant l’estiu la majoria es relaxa, retroba la família, s’ordena el sistema nerviós, es culturalitza, dorm bé, celebra l’amistat i fins i tot perd els papers. És evident que més valdria un equilibri, fer-ho tot plegat més sovint, però les vacances són un concentrat de la bonior.

Finalment, hi ha les fotografies més delicades de totes. D’una banda, he mirat els retrats de grup o dels uns als altres, que sempre són entranyables, i, de l’altra, els autoretrats. La torrentada de selfies empantanega les xarxes socials cada dia i durant les vacances explota. He vist ganyotes de tota mena, el somriure a la vora d’un espadat amb una mà garfida al pi i l’altra aixecant el mòbil (un prodigi), els ulls cremant a contrallum, posats i acrobàcies, l’autoretrat és el certificat major del mireu on soc i què faig. I m’han fascinat els que s’immortalitzen amb el telèfon, amb la càmera subaquàtica i amb el drone, com si patissin perquè no els creguéssim, que són allí fent coses.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS