ENTREVISTA

Marina Rossell: “Vivim el final de la indústria del disc”

"Amb el disc a Moustaki pago un deute amorós amb un cantant que adoro", diu

Aquesta nit Marina Rossell torna al Palau de la Música barceloní. L’última vegada que trepitjà aquest escenari va compartir un parell de cançons amb dos amics, Paco Ibáñez i Georges Moustaki. Ara torna per completar aquell moment històric: presentarà el seu darrer disc dedicat a Moustaki (Marina Rossell canta Moustaki) i en una de les cançons s’hi afegirà Paco Ibáñez. Moustaki, delicat de salut, ho viurà des de la seva casa a la parisenca illa de Saint Louis però, segur, el seu esperit serà present entre les estàtues que envolten l’escenari.

La xerrada amb Marina Rossell (Gornal, 1954) té lloc precisament al bar del Palau ple, a aquesta hora del matí, d’escolars cridaners i turistes amb nens vestits de Messi eludint la prohibició de fer fotografies. Rossell acaba de provar l’orgue del Palau i es mostra entusiasmada: “Té un so brutal”.

Moustaki i Rossell es van conèixer el 1978 però la seva amistat no va cristal·litzar fins a 1984 quan van coincidir en el Festival d’Asilah al Marroc. A partir d’aquí les trobades s’han multiplicat, compartint escenari en moltes ocasions.

Pregunta. Què l’ha dut a fer aquest disc?

Resposta. Complir una promesa. Li havia promès però ell se’m va avançar cantant en francès la meva cançó Màrmara. Quan ho va fer jo estava capficada a recuperar i revisar els clàssics catalans i no podia dispersar-me amb d’altres projectes. Una vegada em tragué el neguit de damunt vaig pagar aquest deute amorós amb un cantant que adoro.

“Cultura, educació i
sanitat són l’ànima.
No ho veuen? Que es
posin camamilla als ulls”

P. Va ser difícil adaptar cançons de tan calat poètic?

R. Ha estat un treball llarg. El primer repte era que els textos havien de fluir de forma natural. Vaig buscar diferents mirades, Lluís Llach, Bocanegra o Josep Tero, i quan ja teníem les traduccions me n’anava a casa de Paco Ibáñez, que parla molt bé el francès i el català i ens coneix molt bé a Moustaki i a mi, i les hi cantava. Ell em deia: ‘Aquí falta això o aquí sobra això altre’ i era extraordinari tot el que deia. Després van venir els arranjaments, millor dit els no-arranjaments perquè no volia imitar o competir amb els originals que han robat el cor de tanta gent. Amb Eduard Iniesta buscàvem l’atmosfera per a cada cançó sense pensar en arranjaments concrets. I quan ja ho teníem li enviava cada cançó per l’iPhone a Moustaki que també hi deia la seva, i no callava! Cada suggeriment ens feia replantejar cada cançó.

P. Molts traductors defugen treballar amb l’autor...

R. Per mi va ser molt beneficiós. Jo no volia anar contra l’autor; saber que li agradava el resultat va ser gratificant.

P. En les seves últimes dues dècades de treball hi ha cançons clàssiques catalanes, havaneres, nadales, ara Moustaki... Fa l’efecte que es mou essencialment per emocions.

R. És el que més m’importa. I també no fer coses musicalment òbvies, buscar sonoritats que defugin al màxim del que ja tinc interioritzat. Això m’obsessiona.

P. Una altra característica és remar a contracorrent i acabar sortint-se amb la seva. En època de crisi un disc tan elaborat com el de Moustaki sembla una bogeria però ja ha venut 22.000 exemplars.

R. I mai més tornaré a vendre tant! Estem vivint el final de la indústria discogràfica. Es consumeix més música que mai però cada vegada menys gent pot viure de la seva feina en aquest camp. Una paradoxa desoladora.

P. S’hi pot fer alguna cosa?

R. En èpoques de transició és quan millor hem de fer les coses. Afinar al màxim perquè aquest panorama et roba l’autoestima i només el treball ben fet pot retornar-te-la. Jo he estat tres anys i mig per fer aquest disc i no ho he fet per obligació sinó per pura necessitat biològica.

P. Què sent quan entra a Internet i veu que el disc es pot descarregar gratuïtament?

R. Desolació. I no tant per mi sinó per tot el gremi. Això ens durà a una caiguda radical de la qualitat. Els artistes s’implicaran menys i al final ja no serà necessari anar a un estudi ni masteritzar, tot es farà a casa...

P. El cedé ha mort?

R. A mi em segueix agradant el cedé. En continuo adquirint. Acabo de comprar l’últim de Leonard Cohen perquè necessito tocar l’objecte, veure les fotografies, dibuixos, textos, saber qui toca, a qui li dedica... Serà una pena que es perdi definitivament aquest format per passar a alguna cosa intangible. La música ja és intangible però ho serà molt més si li traiem el suport.

P. No li agraden les noves tecnologies?

R. Les faig servir constantment però utilitzar-les no significa que hagin de desaparèixer els discos, els llibres o els diaris. M’agraden els diaris de paper, tinc una relació profunda amb l’olor, la tinta, el passar les pàgines, el moviment. Les pantalles són fixes.

P. Alguna solució?

R. L’única cosa que pot salvar-nos és la protecció a la cultura. La cultura, la recerca, la sanitat i l’ensenyament són l’ànima, l’essència. Si els governs no ho veuen s’han de netejar els ulls amb camamilla perquè són els pilars de la societat. Sense ells ens estem separant del que és l’ésser humà, del que ens separa dels animals.

P. Vostè ha estat implicada en els nous canvis de la SGAE, com creu que ha de ser el paper de les societats de gestió?

R. Compensar i protegir els creadors. Es veuen moltes pel·lícules però se’n produeixen poques, se sent música de tot tipus però es fan cada vegada menys discos,... Aquestes societats ben gestionades i amb honestedat han de compensar aquestes deficiències perquè flueixi el riu de la creació.

P. Això passa per posar barreres a Internet?

R. No, però hi ha d’haver alguna mena de control.

‘El Virolai’, a Armènia

Abans d'afrontar el disc de George Moustaki, Marina Rossell va estar furgant en bona part de la tradició musical catalana (havaneres, nadales i cançons clàssiques) que van culminar amb el seu recital al Liceu barceloní per Clàssics catalans. "Va ser un treball que em va portar gairebé deu anys", recorda. "Tenia un deute emocional amb elles. Eren les cançons de la meva infància, del col·legi, de les caramelles, del catecisme,... M'hi havia barallat. Eren cançons que acumulaven una capa entre pols i caspa però que, despullades del significat que els atribuïen alguns sectors, eren bellíssimes".

Com passa molts cops, se n'adonà estant fora de casa. "Viatjar em va servir per prendre'n consciència. Una vegada a Armènia ens van demanar que acabéssim cantant una cançó religiosa. Jo no sabia què fer però finalment vaig recordar El Virolai. La vaig cantar i, en aquell context, va prendre per a mi una dimensió diferent. Això no podia haver-ho fet als 30 ni als 40 anys, vaig haver de fer-ho als 50".

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS