ESPURNES
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La copa de Juli González

'In memoriam' de Doro Hofmann

Doro Hofmann dibuixada per Andreu Alfaro.
Doro Hofmann dibuixada per Andreu Alfaro.

Fa un parell d’anys, vaig anar a visitar Andreu Alfaro al seu taller de Rocafort. S’havia oblidat de la nostra cita i, després de trucar-li, vaig haver d’anar al seu domicili familiar, en un xalet de Santa Bàrbara. La malaltia de l’Alzheimer començava a manifestar-se, malgrat la seua fèrria resistència al fet que res no canviara. El vaig veure amb bona cara, però ja no organitzava un discurs ben filat, i seguia la conversa sense ser-ne protagonista. Doro Hofmann, la seua dona, marcava —o remarcava— el que ell deia, i quan Alfaro s’enganyava l’advertia, amb estima: “Això no és així, Andreu”. En aquest contrapunt hi havia alguna cosa entranyable, com qui no gosa enfrontar-se plenament a qui durant tants anys ha estat la veu cantant de la casa. Andreu em va mostrar la seua col·lecció d’art, una clara representació dels seus gustos: dibuixos de Juli González, d’Ignasi Pinazo, un gran oli de Ràfols-Casamada, un bonic bodegó de Salvador Soria (que va intercanviar, em va dir somrient —un somriure significatiu de bon negoci—, per dos olis de Genaro Lahuerta), un Equip Crònica, un Mompó (que li agradava molt), un Maria Girona (l’esposa de Ràfols-Casamada, de la qual també se’m va mostrar entusiasta). Parlar d’aquestes obres va fer reviscolar el seu desig de conversar, potser de ressuscitar velles i pregones experiències, i la conversa es va animar de mica en mica. De sobte, em va assenyalar el retrat d’una dona, amb un contingut naïf ben clar, i em va dir que era el quadre que preferia de tots. L’autor, Vicente Pérez Bueno, havia estat conserge de l’escola de Belles Arts i havia emprat els llenços i els pinzells que tiraven els estudiants. Escurava els tubs de pintura, i així, a poc a poc, havia anat fent la seua obra, des de l’autodidactisme més instintiu, sense cap mena de pretensió: l’art per l’art, en estat pur. Aleshores Andreu va exclamar, amb una sorprenent i continguda vehemència: “Demane intencionalitat als joves. Això s’ha perdut. No et conten res!”. Vaig fer un repàs ràpid dels “joves”, i no vaig saber amb quin nom replicar-li. Ho vaig deixar córrer i vam seguir el recorregut per les diferents estances de la casa, amb els comentaris amables, ponderats i sempre encertats de Doro. Ens vam parar davant d’un dibuix de Juli González, que representava una mà alçant una copa de vi. Doro em va explicar, sota la mirada potent i una mica interrogadora d’Alfaro, que durant un sopar en sa casa a Roberta González, la filla de l’escultor, se li va trencar una copa de vi. Era una copa de cristall de Bohèmia i Roberta va tindre un gran i natural disgust. Uns dies després va tornar a casa dels Alfaro i els va regalar un dibuix de son pare titulat Le verre, I els va dir “copa per copa”, amb un gran somriure triomfal. Aquesta història la va recordar Doro una mica emocionada, sota l’esguard esmaperdut del marit, que segurament no recordava ja res de tot allò. Li vaig preguntar si li semblava que la podia escriure i em va contestar que bé, però que pensava que allò no interessaria ningú. Avui he sabut que Doro Hofmann va morir fa unes quantes setmanes i he rememorat aquella última conversa, que crec que tan bé resumeix un temps perdut per sempre.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS