LITERATURA
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘El darrer dia’, de Jordi Coca: Idil·li amb un gat

El lector d’'El darrer dia’ té el privilegi d’acostar-se al secret que pauta la vida pública i privada de Jordi Coca, les diferents maneres d’acomodar-se al seu gat, Núvol, per viure junts

Desconeixien que a partir de llavors es trobarien organitzant les rutines de cada dia al voltant d’un gat.
Desconeixien que a partir de llavors es trobarien organitzant les rutines de cada dia al voltant d’un gat.

A El darrer dia Jordi Coca (Barcelona, 1947) s’ocupa d’un fet que, encara que hauria pogut considerar-se marginal o secundari, esdevé del tot central en el balanç de la seva vida: un dia, una veïna del poblet de l’Alt Empordà on Jordi Coca va passar-hi llargues temporades durant gairebé vint-i-cinc anys li va oferir un gat acabat de néixer, i ell, en comptes de declinar la proposta, “ingènua­ment i sense pensar-ho” va dir que sí, i tant ell com la Gemma, la seva dona, quan van anar a veure la gata i els seus gatons, de seguida es van enamorar “d’un moixet que era arraulit en un racó. Ens mirava amb uns ulls blaus esbatanats, com si ens estigués dient: soc jo, trieu-me a mi. I sí, era ell, i la Gemma va proposar que li diguéssim Núvol perquè era com una boleta de cotó clar, com un núvol preciós que havia aparegut a la nostra vida”. Fins aleshores no havien tingut cap mascota i desconeixien, en efecte, que a partir de llavors es trobarien organitzant les rutines de cada dia al voltant d’un gat durant els dotze anys que van conviure junts, “una història tendra, amb moments de tota mena, etapes meravelloses i plàcides que ens van enriquir profundament, i alguns períodes durs i amb neguits i dubtes que no s’acabaven mai i semblaven insuportables”: El darrer dia és sobretot la memòria d’una experiència idíl·lica, d’un lapse d’amor perfecte, escrita sense sentimentalismes ni nostàlgia, però el relat de les atencions que el matrimoni Coca va dedicar al Núvol —i el gat a ells— es complementa amb altres aventures, com ara les relacions familiars, l’acceptació estoica del pas dels anys —el deure d’envellir amb caràcter—, i la possessió d’una casa, la rectoria del poble empordanès d’on van haver de marxar per culpa de les argúcies perverses del bisbat, vista com si fos un espai infinit de la literatura i transformat en el lloc on seguir les petges que deixa l’habitant en el seu univers interior.

El lector d’El darrer dia entra en l’àmbit privat de la rectoria —al refugi particular de Jordi Coca per combatre en va la devastació del temps—, coneix les vicissituds intel·lectuals i morals de l’autor —estrena una versió d’Ifigènia al Teatre Lliure, comparteix estones amb Palau i Fabre i altres amics, organitza un festival de poetes, llegeix i escriu, passeja i viatja, es distreu i s’avorreix—, se’l fa partícip de la idiosincràsia infernalment plàcida del poblet de l’Alt Empordà —i aleshores és lícit sentir nostàlgia de l’enrenou de Nova York, per exemple—, i pàgina rere pàgina sent i palpa aquella cosa tan innominable que Jordi Coca descriu així: “I passava el temps, més temps, com a les pel·lícules d’abans en què volaven els fulls del calendari”.

Un cop mort Núvol, Coca fa balanç de tota la felicitat perfecta viscuda i posa l’experiència al servei d’altres amos de mascotes

El lector d’El darrer dia, i aquest és un dels triomfs que ofereix el llibre, també té el privilegi d’acostar-se al secret que pauta la vida pública i la vida privada de l’autor, el que hi batega al darrere de tot com a solitari punt central, les diferents maneres d’acomodar-se que Jordi Coca i el Núvol van fent per viure junts, les relacions particulars i intransferibles que estableixen, un vincle mutu que es renova constantment i que més d’una vegada —”De vez en cuando, Platero deja de comer, y me mira. Yo, de vez en cuando, dejo de leer y miro a Platero…”, escriu Juan Ramón Jiménez— fa recordar el lligam indestructible existent entre el poeta i el burro a Platero y yo. Jordi Coca tampoc no humanitza el Núvol, perquè humanitzar-lo seria trair la seva essència de gat, perquè per la seva pròpia naturalesa està tancat i és impenetrable al coneixement humà —tot i així, la mirada i la prosa de l’autor, com si fos un raig de llum, penetren i il·luminen per un instant el món del Núvol—, però sí que fa una cosa que el lector no pot fer res més que aplaudir i elogiar: recórrer sense trucs als recursos més sofisticats per expressar uns determinats i imperceptibles moviments de l’ànima que no tenen nom.

Victor Hugo deia que la melancolia és la felicitat d’estar trist, i aquesta podria ser una bona divisa per descriure la sensació que irradia la lectura d’El darrer dia: una vegada el Núvol mor, el que cal fer és el que fa Jordi Coca, enfrontar-se al moment de fer el balanç de tota la felicitat perfecta viscuda i posar la seva experiència al servei dels altres propietaris de mascotes domèstiques —gats i també gossos—, amb un realisme sense il·lusions, purament informatiu dels petits moviments quotidians de les històries sense històries que de normal configuren una vida.

Portada El darrer dia, de Jordi Coca

El darrer dia 

Jordi Coca 
Edicions 62, 2022
197 pàgines. 17,95 euros
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS